La revolució industrial va marcar l’inici de l’ús massiu de l’energia dels fòssils, concretament del carbó mineral, per moure les màquines de les fàbriques i per bombar l’aigua de l’interior de les mines. Fins aquell moment les energies de sang, dels humans i del bestiar, les energies de la naturalesa, l’aigua i el vent, movien les màquines.

Amb el perfeccionament de la màquina de vapor es va fer un pas gegantí en la disponibilitat d’una energia constant, incansable, per moure les màquines a les fàbriques i després per moure vaixells, trens i vehicles. La màquina de vapor convertia el vapor a pressió en un moviment, en una energia mecànica capaç de moure telers, centrifugadores, cardes, selfactines…

Màquina de vapor. A l’exposició “La fàbrica tèxtil” del MNACTEC.

El carbó fou la font d’energia que alimentà les màquines de vapor. La combustió del carbó proporcionava l’energia calorífica necessària per convertir l’aigua en vapor a pressió, amb la força suficient per moure els mecanismes i les màquines connectades a la sortida de la màquina de vapor.

Així doncs, carbó i màquina de vapor han estat inseparables i han estat el motor de la revolució industrial des dels seus inicis a Anglaterra a finals del segle XVIII fins principis del segles XX. A la relació entre carbó i màquina de vapor cal afegir la indústria tèxtil, el primer procés en mecanitzar-se i expandir-se ràpidament.

La mecanització i l’ús d’energies inanimades fan possible la fabricació en massa, incrementant enormement la productivitat, i per tant, la major disposició de manufacturats a un millor preu. Aquest model fabril es va aplicar a les principals ciutats i pobles, en edificacions industrials anomenades vapors, pel fet de disposar de màquines de vapor per moure la maquinària.

Aquesta triple relació, carbó, vapor i indústria tèxtil, ha caracteritzat una bona part de la història recent de Catalunya i n’ha determinat la seva estructura econòmica, social, industrial i cultural.

L’energia és un factor clau que juntament amb la tecnologia i els factors econòmics i socials determinen el creixement econòmic i afavoreixen el benestar material de les comunitats. Ara bé, aquests processos porten associats altres efectes de caràcter social i mediambiental que cal considerar.

L’energia del carbó com a element clau de les indústries va començar a minvar en el moment del ple desenvolupament de l’electricitat, a principis del segle XX.

A Catalunya no hi ha hagut jaciments de carbó en la quantitat i qualitat necessàries, cosa que va motivar que s’hagués de portar de les conques mineres asturianes i del Gal·les (Anglaterra) per via marítima. Aquest factor dificultava la disponibilitat del carbó, encaria el seu preu, i alhora estava subjecte a les relacions, que no sempre van ser bones, amb Anglaterra. Aquesta dependència va afavorir la cerca de fonts d’energia alternatives.

Fruit d’aquesta situació es va recórrer a l’ús de l’energia hidràulica proporcionada per l’aigua dels principals rius catalans: el Llobregat, el Cardener i el Ter. L’aprofitament hidràulic de l’aigua dels rius va requerir la construcció d’infraestructures per tal de retenir l’aigua i conduir-la al punt d’aprofitament, procurant d’aconseguir un desnivell prou important per disposar d’una energia suficient per moure la maquinària.

La disponibilitat d’aigua va permetre als industrials catalans disposar d’una energia a l’abast i més barata que el carbó. Aquest va esdevenir una font secundària per a les èpoques de sequera. Així es van anar creant tot un conjunt de colònies en els cursos dels rius per aprofitar el desnivell a diferents punts.

L’ús de l’energia hidràulica dels rius va crear un altre model fabril, el de la colònia. La ubicació de la fàbrica venia determinada doncs per la necessitat de ser a prop d’un riu, i en estar, generalment, lluny dels nuclis poblats, la fàbrica s’havia d’envoltar d’habitatges i de serveis per a la mà d’obra que emigrava dels pobles i de pagès cap aquests nous nuclis necessitats de treballadores i treballadors.