La ciutat de Terrassa va experimentar un gran creixement de població durant els segles XIX i XX. Aquest creixement està directament relacionat amb el procés d’expansió industrial que vivia el municipi i que va atreure mà d’obra, primer, procedent de les zones rurals de Catalunya i, després, d’altres territoris com l’Aragó, València, Andalusia o Extremadura.

També hi va haver algun període de regressió de la població, coincidint amb la Guerra del Francès al segle XIX (1808-1814) i la Guerra Civil al segle XX (1936-39). Finalment, des de la segona meitat dels anys setanta i fins ben entrats els anys 90 del segle XX, la població va patir un estancament també relacionat amb la crisi econòmica i industrial que vivia la ciutat.

La vida d’aquest proletariat industrial de començaments del segle XX, que es nodria de moltes dones i també nens i nenes al sector tèxtil, no era fàcil, ja que a més de treballar llargues jornades d’onze hores diàries i els dissabtes deu, les condicions en què ho feien eren molt dures: molt soroll, humitat, volves de fibra i accidents freqüents.

Cal dir que les dones, sovint majoria, cobraven menys que els homes per la mateixa feina, ja que la ideologia patriarcal considerava el seu salari complementari del de l’home de la família i per aquest mateix motiu en èpoques de crisi eren les primeres a perdre la feina. A més, amb el canvi de segle, els treballadors van patir l’atur, conseqüència de la manca d’inversió de beneficis de les empreses tèxtils i, per tant, de la pèrdua de competitivitat d’aquestes empreses.

Com si no n’hi hagués prou, també es trobaven amb la manca d’habitatge, a causa del fort i sobtat creixement que experimentava la ciutat i al fet que no hi havia un pla adequat d’urbanització. Si al segle XIX s’havien construït les cases barates de cal Maurí, el segle XX començà amb la construcció de les cases barates del carrer Vallparadís i la carretera de Rubí. Va ser en aquest segle XX, després de l’annexió de bona part del municipi de Sant Pere (1904), que es produí el gran creixement urbanístic de la ciutat. Primer amb els barris de Ca N’Aurell, Sant Pere o Can Palet, i després, a finals dels anys cinquanta, es van construir els blocs d’habitatges dels Grups Montserrat i barris com el d’Egara i Sant Llorenç.

Paral·lelament, van anar sorgint barris d’autoconstrucció dels mateixos obrers a les Arenes, Ca N’Anglada, Poble Nou, etc. Finalment, a partir dels anys 70 del segle XX, es van aixecar grans blocs de pisos al Pla del Bon Aire, Can Jofresa, Torresana (polígon Vilardell) i Can Tusell.

A principis del segle XX, encara hi havia malalties greus (verola, xarampió, tifus) que es contagiaven i provocaven gran nombre de morts a causa de la manca de clavegueres, de les pèssimes condicions dels habitatges, per una alimentació deficitària i per la manca d’assistència.

Pel que fa a l’educació, amb la Ley de Instrucción Pública, els nens i nenes havien d’anar a escola, però la realitat fou que durant molts anys no es va complir perquè als industrials els anava bé la mà d’obra barata infantil i perquè les famílies necessitaven la seva aportació a l’economia familiar.

L’any 1908, es fundà l’Escola d’Economia Domèstica, adreçada a les noies obreres de la ciutat, per aprendre les tasques domèstiques com a futures esposes i mares de família. Durant la república, va convertir-se en una escola mixta per preparar tècnics i comercials per a les indústries. Després de la Guerra Civil, a l’època de la Dictadura, va ser dirigida per la Sección Femenina de la Falange Española.

A la ciutat, la vida cultural i l’associacionisme anaven en augment: el Casino del Comerç (1860) va ser una de les primeres entitats culturals i amb el temps va tenir una de les primeres biblioteques de la ciutat. Altres foren la Joventut Terrassenca (Coro Vell), Societat Coral Els amics, la Llanterna, la Fraternidad, Ateneo Libre de Tarrasa, l’Agrupació Regionalista o la Casa del Poble del carrer Cremat.

Cal dir, però, que les dones no participaven en els esdeveniments culturals, ni assistien al teatre o al cafè si no era acompanyades d’un home. Tampoc anaven soles pel carrer. L’any 1927, va néixer Amics de les Arts, entitat amb gran activitat artística (arts plàstiques, música, conferències) i lloc de trobada i tertúlia quotidiana. Altres entitats importants i que perduren avui dia són el Centre Excursionista de Terrassa (1910), Òmnium Cultural (1969), la Jazz-Cava (1971), Rialles (1972), Sala Crespi (1977) i el Centre Cultural que construí la Caixa d’Estalvis de Terrassa i s’inaugurà el 1980.