Durant el segle XIX, Catalunya va experimentar un procés d’industrialització, com en altres països europeus. La indústria tèxtil i el ferrocarril en van ser el motor.

Així, les màquines i el vapor com a nova font d’energia van anar substituint la feina manual. D’aquesta manera, els tallers artesans i la producció domèstica deixaven pas a les fàbriques i les colònies industrials on s’hi concentraven els obrers i les obreres.

Les fàbriques de la indústria tèxtil catalana incorporaren les màquines que s’utilitzaven a Gran Bretanya i, especialment, la màquina de vapor alimentada amb carbó. Catalunya no disposava de jaciments de carbó prou productius ni de la qualitat necessària, i el carbó s’havia de portar de les conques mineres asturianes i també s’havia d’importar d’Anglaterra. Per aquest motiu, moltes d’aquestes indústries es van establir prop del port de Barcelona, o a poblacions properes amb comunicació per ferrocarril.

Descàrrega de carbó al port de Barcelona (1910-1915). Arxiu mNACTEC Fons Josep Forns i Olivella. Autor: Josep Forns i Olivella.

Les colònies industrials, en canvi, utilitzaven l’energia hidràulica que proporcionaven els rius; així no depenien del carbó i podien abaratir costos. Trobem colònies importants al llarg del riu Llobregat i del riu Ter.

La industrialització fabril va modificar la fesomia de la nostra ciutat, com a altres indrets de Catalunya: les xemeneies enlairant-se al cel en seran la imatge més característica, moltes de les quals encara es conserven avui en dia. El primer vapor de Terrassa, de la societat Galí i Vinyals, entrà en funcionament el 1833. El 1850 ja funcionaven sis vapors. D’aquí la necessitat del ferrocarril Barcelona-Terrassa, imprescindible per fer arribar el carbó a la ciutat. El ferrocarril va arribar a l’estació del Nord l’any 1856.

Amb la nova forma de producció de béns de consum també sorgiran amb força dues classes socials: la burgesia i el proletariat. La burgesia disposava dels recursos econòmics per invertir en les noves fàbriques i els treballadors obtenien el salari a canvi del seu treball a la fàbrica. Aquesta organització social va comportar dos estils i nivells de vida molt diferents, que van ser motiu d’enfrontaments i revoltes.

Les condicions de treball a les fàbriques eren molt dures. Les jornades laborals podien ser de 12 i 14 hores diàries tots els dies de la setmana, i sense cap mena de dret laboral. No hi havia regulacions del treball ni contractes que protegissin les treballadores i els treballadors. Els salaris eren de misèria i a les fàbriques s’hi podien trobar treballant nenes i nens. Amb els anys, i després de no pocs conflictes, aquestes situacions es van anar reglamentant i millorant.